LA RELIGIÓ ROMANA

       LA RELIGIÓ ROMANA

Característiques generals

La pietas

Els romans atorgaven una gran importància a la religió, tant en la vida privada com

en els afers públics. Les cerimònies i els ritus expressaven el sentiment religiós

romà. La pietas era, abans de tot, atendre el culte i les seves cerimònies escrupolosament regulades. Consideraven que la pietat envers els déus era un dels trets fonamentals del seu caràcter nacional.

Sentit pràctic

Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió. Esperaven que els

déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte. De fet, proclamaven que aquest pacte era degut a la progressiva i incomparable grandesa de Roma.

Formalisme

Aquest plantejament quasi contractual de la religió es manifestava en una pràctica

escrupolosa i formalista dels ritus i les fórmules: sempre els gestos exactes i les

paraules exactes. Aquesta era la seva part en el pacte. Fins al punt que, quan hi havia

algun petit error, havien de repetir el ritus (súplica, sacrifici, vot...) si volien assegurar-ne l’eficàcia.

Conservadorisme

En la religió, com en altres facetes de la seva mentalitat, els romans van ser pregonament conservadors, sobretot els de les capes populars. Així, a finals de l’Imperi

romà, a les zones rurals se seguien practicant els mateixos ritus i utilitzant les

mateixes fórmules que havien practicat els primitius llatins de l’època prehistòrica.

Obertura

Pel fet de practicar un politeisme obert, amb una mitologia poc exclusiva, els romans

es van mostrar al llarg de la seva història extraordinàriament receptius respecte als

déus de tots els pobles amb què van entrar en contacte, atès que els van anar incorporant al seu panteó:

• Primer van acceptar els déus etruscs.

• Després van fer seus els grans déus de l’Olimp grec.

• Més tard van adoptar amb entusiasme tota mena de cultes de la zona oriental del

Mediterrani.

• Finalment, van abraçar el cristianisme.

Per aquest motiu, convé estudiar la religió romana tenint en compte la seva evolució al llarg de les grans fases de la història de Roma.

Època preetrusca

Sabem poques coses sobre la religió dels primitius llatins, tant pel que fa a les seves
creences, com als seus ritus i la seva organització. Els historiadors romans parlen
del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la religió romana el mític rei
Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.

Es tractava d’un poble d’agricultors i, lògicament, els seus déus també tenien aquest
mateix caràcter agrari; la tradició va conservar molts noms de divinitats d’aquesta
mena: pràcticament una per a cadascuna de les innombrables operacions que
requerien el cultiu dels camps i la cria dels animals domèstics.
Aquests primers habitants del Laci estaven mancats d’una mitologia sistematitzada.
No tenien res de semblant a una cosmogonia ni a una genealogia dels déus a l’estil
dels grecs: ni tan sols representaven els seus déus amb figura humana; alguns d’ells,
els més importants, els representaven amb antics signes com el llamp (Júpiter), una
llança (Mart) o el foc (Vesta).

En realitat, més que de déus, hauríem de parlar de forces o esperits divins, numina, això sí, omnipresents: una concepció molt propera encara a les religions de
tipus animista.
El culte tenia lloc, segons l’«especialitat» de la força divina corresponent, a les cases,
als camps, a les cruïlles dels camins, en determinats boscos i fonts sagrades: no hi
havia temples en el sentit habitual del mot; com a màxim, altars més o menys rudimentaris.
Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats o déus amb una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els següents:
• Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu del
cel, de la llum, del llamp.
• Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
• Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant civil i
militar.
• Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura al Laci i
mític fundador del poble llatí.
• Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
• Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la «llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar ininterrompudament.
• Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de l’agricultura en general.
Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat», una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.

Època etrusca

Com en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:

• Substitució de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels etruscs:
– Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.
– Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la saviesa.
Identificada amb Atena.

• Construcció del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli. Aquest temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.

• Introducció de nous déus:
– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i de la bellesa.
– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de l’endevinació i de la medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la Lluna i de la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat després amb el llatí Líber.

• Els artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la pràctica habitual entre els grecs.

• És força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals, calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...

• L’aportació etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents sistemes
d’endevinació, és a dir, a la investigació de la voluntat dels déus i de la seva bona
o mala predisposició a ajudar la persona que volgués emprendre qualsevol activitat, pública o privada: juntament amb el mètode d’observació del cel i de les aus
que s’hi movien (auspicis, de aves spicere), ja conegut i practicat pels llatins, els
etruscs van aportar l’estudi de les vísceres dels animals sacrificats (el fetge, sobretot) i el de la interpretació dels «prodigis» o fenòmens extraordinaris que es produïen a la natura, com ara tempestes estranyes, llamps damunt de llocs significatius, naixement d’animals deformes, etc.

• També és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.
En resum, els etruscs, d’una banda, van contribuir a hel·lenitzar i a organitzar la
religió romana, i la van modernitzar; però, de l’altra, simultàniament també van
reforçar els components d’aquesta religió que a nosaltres ens semblen més arcaics i
irracionals.

La religió privada o familiar

Déus
• El lar familiar: déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta (sacrarium) a l’atri o a l’espai central de la domus.
• Els Penats (dos), dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
(penus, rebost). Se’ls representava com dos joves que portaven corns de l’abundància. Seguien la família quan es canviava de casa.
• El Genius, esperit del pater familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i els Penats, en forma de serp.
• La deessa Juno, protectora de les dones de la família.
• Els Manes, les ànimes dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les làpides mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M. (Diis Manibus, «als déus Manes»).

Culte
Cada família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven presidits pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva famí-
lia i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven, sobretot en el
culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.

La religió popular

Déus
Com és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus primitius (el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de la República apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb la Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la terra després
de la «mort» hivernal.

Culte
Se celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes divinitats. En aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i processons suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars, s’oferien exvots fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.

Déus romans                        Déus grecs                            Activitat                        Símbol

Júpiter                                        Zeus                             Poder suprem        Àguila, ceptre, llamp
Juno                                           Hera                                 Matrimoni                          Paó
Minerva                               Pal·les Atena                       Intel·ligència                Òliba, olivera
Apol·lo                                      Apol·lo                                Sol, arts                         Arc, lira
Diana                                      Àrtemis                              Caça, Lluna              Cèrvola, arc, Lluna
Mercuri                                    Hermes                                Comerç                     Ales, caduceu
Vulcà                                       Hefest                                    Foc                        Enclusa, martell
Vesta                                      Hestia                                     Llac                            Foc, flama

Mart                                          Ares                                   Guerra                         Casc, armes
Venus                                    Afrodita                            Amor, bellesa                       Colom
Ceres                                     Demèter                                Terra                           Garba, falç
Neptú                                     Posidó                                     Mar                           Trident, cavall
Líber                                   Dionís, Bacus                              Vi                            Pàmpols, copa

La religió oficial

Déus
Després d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar configurant un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus antics déus amb els que habitaven l’Olimp grec.
El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i les funcions del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a identificar-los totalment, mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les parelles següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà; Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la llum. Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.
La presència dels déus en la literatura va anar creixent fins a convertir-se en omnipresent en els grans poetes de l’època clàssica, i va constituir, també, la inspiració més freqüent dels artistes plàstics: escultors, pintors i orfebres, tant en la decoració de la ciutat i dels edificis públics, com en els frescos, els mosaics i les estàtues de les cases particulars de la gent rica.
Però des del punt de vista estrictament religiós, la fe en aquests déus no va arribar a
ser pregonament sentida per la gent, i els mites que se’ls atribuïen, la majoria manllevats de la mitologia grega, no eren considerats «articles de fe», sobretot per la gent culta.

Festes

Al llarg de l’any, la ciutat consagrava quasi un centenar de dies a celebrar d’una
manera o altra els seus déus. N’hi havia de dos tipus:
• Les feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn, que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.• Els ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants dies. A més de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus d’espectacles: representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats de gladiadors
i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses (Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els Ludi Romani
(Júpiter). Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.


Temples
Eren el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc, adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà. El formaven un recinte, normalment rectangular, de petites proporcions, elevat sobre un pòdium de pedra, amb unes escales a la part del davant. El pla, molt simple, formava un pòrtic de columnes i una
sala interior (cella) on es dreçava l’estàtua del déu. Els ritus se celebraven davant la
seva façana en una esplanada el centre de la qual era ocupat per un altar (ara).

Sacerdots

El sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats. Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.
Els col·legis més importants eren:
• Els flamines. Cadascun s’ocupava del culte d’una de les grans divinitats. Els més importants eren els tres déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i Quirí (identificat amb Ròmul).
• Els pontifices, literalment «constructors de ponts». Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós i polític de molta influència. Controlaven tot allò que feia referència al culte públic: establien el calendari de festes variables, vigilaven l’observança exacta dels ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs, que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de la ciutat.