miércoles, 9 de marzo de 2016

LA RELIGIÓ ROMANA

       LA RELIGIÓ ROMANA

Característiques generals
La pietas
Els romans atorgaven una gran importància a la religió, tant en la vida privada com
en els afers públics. Les cerimònies i els ritus expressaven el sentiment religiós
romà. La pietas era, abans de tot, atendre el culte i les seves cerimònies escrupolosament regulades. Consideraven que la pietat envers els déus era un dels trets fonamentals del seu caràcter nacional.

Sentit pràctic
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió. Esperaven que els
déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte. De fet, proclamaven que aquest pacte era degut a la progressiva i incomparable grandesa de Roma.

Formalisme
Aquest plantejament quasi contractual de la religió es manifestava en una pràctica
escrupolosa i formalista dels ritus i les fórmules: sempre els gestos exactes i les
paraules exactes. Aquesta era la seva part en el pacte. Fins al punt que, quan hi havia
algun petit error, havien de repetir el ritus (súplica, sacrifici, vot...) si volien assegurar-ne l’eficàcia.

Conservadorisme
En la religió, com en altres facetes de la seva mentalitat, els romans van ser pregonament conservadors, sobretot els de les capes populars. Així, a finals de l’Imperi
romà, a les zones rurals se seguien practicant els mateixos ritus i utilitzant les
mateixes fórmules que havien practicat els primitius llatins de l’època prehistòrica.

Obertura
Pel fet de practicar un politeisme obert, amb una mitologia poc exclusiva, els romans
es van mostrar al llarg de la seva història extraordinàriament receptius respecte als
déus de tots els pobles amb què van entrar en contacte, atès que els van anar incorporant al seu panteó:
Primer van acceptar els déus etruscs.
Després van fer seus els grans déus de l’Olimp grec.
Més tard van adoptar amb entusiasme tota mena de cultes de la zona oriental del
Mediterrani.
Finalment, van abraçar el cristianisme.
Per aquest motiu, convé estudiar la religió romana tenint en compte la seva evolució al llarg de les grans fases de la història de Roma.


Època preetrusca
Sabem poques coses sobre la religió dels primitius llatins, tant pel que fa a les seves
creences, com als seus ritus i la seva organització. Els historiadors romans parlen
del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la religió romana el mític rei
Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.
Es tractava d’un poble d’agricultors i, lògicament, els seus déus també tenien aquest
mateix caràcter agrari; la tradició va conservar molts noms de divinitats d’aquesta
mena: pràcticament una per a cadascuna de les innombrables operacions que
requerien el cultiu dels camps i la cria dels animals domèstics.
Aquests primers habitants del Laci estaven mancats d’una mitologia sistematitzada.
No tenien res de semblant a una cosmogonia ni a una genealogia dels déus a l’estil
dels grecs: ni tan sols representaven els seus déus amb figura humana; alguns d’ells,
els més importants, els representaven amb antics signes com el llamp (Júpiter), una
llança (Mart) o el foc (Vesta).
En realitat, més que de déus, hauríem de parlar de forces o esperits divins, numina, això sí, omnipresents: una concepció molt propera encara a les religions de
tipus animista.
El culte tenia lloc, segons l’«especialitat» de la força divina corresponent, a les cases,
als camps, a les cruïlles dels camins, en determinats boscos i fonts sagrades: no hi
havia temples en el sentit habitual del mot; com a màxim, altars més o menys rudimentaris.
Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats o déus amb una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els següents:
Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu del
cel, de la llum, del llamp.
Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant civil i
militar.
Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura al Laci i
mític fundador del poble llatí.
Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la «llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar ininterrompudament.
Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de l’agricultura en general.
Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat», una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.





Època etrusca

Com en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:

Substitució de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels etruscs:
Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.
Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la saviesa.
Identificada amb Atena.

Construcció del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli. Aquest temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.

Introducció de nous déus:
– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i de la bellesa.
– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de l’endevinació i de la medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la Lluna i de la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat després amb el llatí Líber.

Els artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la pràctica habitual entre els grecs.

És força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals, calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...

L’aportació etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents sistemes
d’endevinació, és a dir, a la investigació de la voluntat dels déus i de la seva bona
o mala predisposició a ajudar la persona que volgués emprendre qualsevol activitat, pública o privada: juntament amb el mètode d’observació del cel i de les aus
que s’hi movien (auspicis, de aves spicere), ja conegut i practicat pels llatins, els
etruscs van aportar l’estudi de les vísceres dels animals sacrificats (el fetge, sobretot) i el de la interpretació dels «prodigis» o fenòmens extraordinaris que es produïen a la natura, com ara tempestes estranyes, llamps damunt de llocs significatius, naixement d’animals deformes, etc.

També és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.
En resum, els etruscs, d’una banda, van contribuir a hel·lenitzar i a organitzar la
religió romana, i la van modernitzar; però, de l’altra, simultàniament també van
reforçar els components d’aquesta religió que a nosaltres ens semblen més arcaics i
irracionals.



La religió privada o familiar

Déus
El lar familiar: déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta (sacrarium) a l’atri o a l’espai central de la domus.
Els Penats (dos), dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
(penus, rebost). Se’ls representava com dos joves que portaven corns de l’abundància. Seguien la família quan es canviava de casa.
El Genius, esperit del pater familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i els Penats, en forma de serp.
La deessa Juno, protectora de les dones de la família.
Els Manes, les ànimes dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les làpides mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M. (Diis Manibus, «als déus Manes»).

Culte
Cada família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven presidits pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva famí-
lia i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven, sobretot en el
culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.


La religió popular

Déus
Com és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus primitius (el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de la República apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb la Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la terra després
de la «mort» hivernal.

Culte
Se celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes divinitats. En aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i processons suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars, s’oferien exvots fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.



Déus romans                        Déus grecs                            Activitat                        Símbol
Júpiter                                        Zeus                             Poder suprem        Àguila, ceptre, llamp
Juno                                           Hera                                 Matrimoni                          Paó
Minerva                               Pal·les Atena                       Intel·ligència                Òliba, olivera
Apol·lo                                      Apol·lo                                Sol, arts                         Arc, lira
Diana                                      Àrtemis                              Caça, Lluna              Cèrvola, arc, Lluna
Mercuri                                    Hermes                                Comerç                     Ales, caduceu
Vulcà                                       Hefest                                    Foc                        Enclusa, martell
Vesta                                      Hestia                                     Llac                            Foc, flama
Mart                                          Ares                                   Guerra                         Casc, armes
Venus                                    Afrodita                            Amor, bellesa                       Colom
Ceres                                     Demèter                                Terra                           Garba, falç
Neptú                                     Posidó                                     Mar                           Trident, cavall
Líber                                   Dionís, Bacus                              Vi                            Pàmpols, copa

La religió oficial

Déus
Després d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar configurant un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus antics déus amb els que habitaven l’Olimp grec.
El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i les funcions del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a identificar-los totalment, mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les parelles següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà; Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la llum. Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.
La presència dels déus en la literatura va anar creixent fins a convertir-se en omnipresent en els grans poetes de l’època clàssica, i va constituir, també, la inspiració més freqüent dels artistes plàstics: escultors, pintors i orfebres, tant en la decoració de la ciutat i dels edificis públics, com en els frescos, els mosaics i les estàtues de les cases particulars de la gent rica.
Però des del punt de vista estrictament religiós, la fe en aquests déus no va arribar a
ser pregonament sentida per la gent, i els mites que se’ls atribuïen, la majoria manllevats de la mitologia grega, no eren considerats «articles de fe», sobretot per la gent culta.
Festes
Al llarg de l’any, la ciutat consagrava quasi un centenar de dies a celebrar d’una
manera o altra els seus déus. N’hi havia de dos tipus:

Les feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn, que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.
Els ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants dies. A més de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus d’espectacles: representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats de gladiadors
i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses (Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els Ludi Romani
(Júpiter). Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.


Temples
Eren el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc, adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà. El formaven un recinte, normalment rectangular, de petites proporcions, elevat sobre un pòdium de pedra, amb unes escales a la part del davant. El pla, molt simple, formava un pòrtic de columnes i una
sala interior (cella) on es dreçava l’estàtua del déu. Els ritus se celebraven davant la
seva façana en una esplanada el centre de la qual era ocupat per un altar (ara).

Sacerdots
El sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats. Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.
Els col·legis més importants eren:
Els flamines. Cadascun s’ocupava del culte d’una de les grans divinitats. Els més importants eren els tres déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i Quirí (identificat amb Ròmul).
Els pontifices, literalment «constructors de ponts». Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós i polític de molta influència. Controlaven tot allò que feia referència al culte públic: establien el calendari de festes variables, vigilaven l’observança exacta dels ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs, que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de la ciutat.











miércoles, 17 de febrero de 2016

Dret romà

DRET ROMÀ

El conjunt de lleis de l’època romana

El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de Roma. Aquest conjunt de lleis es distribuïa en dos grups. Les que afectaven exclusivament els ciutadans (cives) constituïen el «dret civil».

Les que afectaven les relacions amb altres pobles estrangers a Roma, o d’un ciutadà amb un estranger, constituïen l’anomenat «dret de gents» i es basaven en el dret natural. Durant l’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea.

També tenien força de llei alguns magistrats, els pretors sobretot, i el Senat. A partir del segle II dC, l’emperador legislava sense intermediaris a través de les anomenades constitucions imperials.

La jurisprudència romana

S’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes legals, és a dir, la jurisprudència.

Una matèria d’estudi

També s'entén el dret romà com una 
assignatura, una matèria fonamental en els estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. En varies Universitats importants com les de Bolonya s'estudiava el dret vigent, i també era una de les assignatures més importants. Gràcies a això, avui es segueix estudiant dret a les universtats. 

Història del dret romà

En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes:

754aC-201aC

En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis, anomenats
així perquè eren descendents dels patres o fundadors.  
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres.
Aquesta primera etapa només afectava als ciutadans. 

200aC-235dC

És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial. Arriben a Roma molts estrangers que desconeixen les lleis de la ciutat i s'han d'implantar de noves. 
Al expandir-se, els romans van coneixer diferentes lleis d'altres pobles itàlics, aixo els hi va permetre instaurar un nou seguit de lleis que seran dirigides als estrangers. 

236 fins Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada vegada més freqüents, van fer tremolar els fonaments de l’Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a varis emperadors. 
La capital es va desplaçar a Constantinoble, però el llatí va seguir sent la llengua oficial dels tribunals. 
2























miércoles, 20 de enero de 2016

Acueducto de Segovia

La inscripción del acueducto de Segovia 

Este maravilloso acueducto fue construido en el siglo II dC, con el emperador Trajano.
LLevaba agua desde el manantial de Fuenfría a la ciudad de Segovia, recorriendo así unos 15km.
Es famoso porque atraviesa completamente la plaza del Azoguejo dando así una imagen espectacular del acueducto. En su parte más elevada mide 28 metros y tiene 2 filas de arcos sostenidos por columnas, con un total de 167 arcos.


Actualmente, en Segovia, existe un plan para ayudar economicamente al mantenimiento del acueducto, ya sea por la erosión de las piedras, contaminación de los coches o la vegetación pesada.

         



La inscripción

En la parte central del acueducto se puede observar la figura de la virgen Maria (puesta posteriormente a los romanos) y debajo de la misma, un muro de piedra con unas marcas. Esas marcas o huecos sirvieron a los romanos para poner una inscripción que más tarde alguien robaría (porque estaban hechas de oro).






Gracias a estas marcas, el epígrafe húngaro Géza Alföldy consiguió averiguar el texto que hubo hace años en el acueducto. Lo hizo mediante las marcas, contandolas todas y después realizando un estudio con ellas








                                              -Géza Alföldy en el acueducto de Segovia-

Texto en latín:


IMP NERVAE TRAIANI CAES AVG GERM TR A II COS II PATRIS PATRIAE IUSSU PEMUMMIUS IT IP FABIUS TAURUS VIRI MUNIC FL SEGOVIENSIUM AQUAM RESITITUERUNT 

Traducción:

Los emperadores  Nerva, Trajano y del padre de familia Fabio cortan el cuerpo de un toro símbolo de su país y que el agua se restituya.






¿QUÉ ES ESTO?

¿QUÉ ES ESTO?

Esta actividad es un poco diferente a las demás, esta vez el profesor nos trajo una bolsa llena de objetos de la antigua roma, dichos objetos eran de plomo y de bronce. Esta actividad consistía en buscar información para intentar adivinar su uso y la fecha aproximada de su fabricación. 
De los tres objetos, los dos primeros me han sido más fáciles de encontrar. El último de ellos nos lo ha tenido que decir el profesor porque nadie en la clase ha sido capaz de encontrar su funcion, tras mucho tiempo de busqueda. 




Este objeto era para el ámbito bélico, se usaba como proyectil para las hondas y tiene alrededor de 2000 años de antigüedad. Esta hecho de plomo.







El siguiente objeto era para el ámbito científico o culinario. Se trata de una pesa bizantina hecha de bronce que servía para calcular el peso aproximado de un objeto. Este objeto tiene unos símbolos iberos en su parte superior que significa "Quartans"






Se trata de un peso para un telar. Tiene dos pequeños agujeros por los cuales se pasaba el hilo para hacer contrapeso. Esta hecho de plomo y se calcula que tiene más de 2000 años de antigüedad. 

miércoles, 16 de diciembre de 2015

OBRES PÚBLIQUES

OBRES PÚBLIQUES

CALÇADES

És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres. Es construïen a partir d'un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents. La part superior estava formada per lloses. 

Cada 1.000 passes ( 1,5 km) es trobaven unes columnes per senyalar les distàncies. 

       

Les calçades tenien diferents parts, el statumen, que eren grans pedres rodones, després teniem el rudus, que eren pedres de tamany mitjà. També hi havia el núcli, que estava constituït per moltes pedres de tamany molt reduït i, per acabar, hi havia el paviment, que eren grans lloses planes.
Al fòrum romà es trobava el mi·litari zero, d'on sortien suposadament totes les calçades importants, per això el proverbi "tots els camins porten a Roma"

PONTS

Els romans vam desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica dels ponts. La base del pont era un arc profund, en realitat una volta de mig canó, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia una calçada plana. Aquest model de pont va durar fins al segle XX. 

  







CLAVEGUERAM 

Els romans tenien un sistema de clavegueram molt complet, era una xarxa de galeries subterrànies, reforçades amb voltes de mig canó. Totes les aigües com la de les cases, fonts o pluges desembocaven allà. Solien anar a parar als rius o mars propers. 

Les primeres clavegueres del món romà van ser construïdes a la capital durant els etruscs, l'anomenada cloaca màxima. A ciutats com Mèrida encara es conserva i s'utilitza aquest sistema de clavegueram. 



                           



MURALLES I FORTIFICACIONS

Moltes ciutats romanes van construir muralles per defensar-se en época de la República i començaments del Imperi. 
La capital va tenir sempre 2 recintes emmurallats, el primer conegut com Muri Serviani. El segon abraçava un espai més ampli i era de finals del segle III dC. 
Les tècniques i materials utilitzats en la construcció variaven segons la zona i l'època de construcció. Cada certa distància hi havien porten per l'entrada o sortida de carros de la ciutat. Les portes tenien panys i estaven reforçats per torres.  Les muralles més ben conservades a la Península són les de Lugo i Tarragona. 

















miércoles, 2 de diciembre de 2015

ESPAIS PER AL LLEURE

ESPAIS PER AL LLEURE 

TEATRO:

Els teatres van ser introduïts a Roma pels etruscs. Al segle III aC van sofrir un gran auge amb la comèdia. Els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels gecs, i els arquitectes copiaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a Grècia. 
Constaven essencialment d'una graderia semicircular esglaonada, la cavea, devant seu hi havia una plataforma d'un metre d'alçada anomenada scena (escenari). Hi havia tres portes, per les quals entraven i sortien els actors i estaven adornades amb estàtues, frisos, garnaldes, etc. 
El primer teatre que es va contruir a Roma amb aquestes característiques va ser al segle I aC.
      



AMFITEATRE:

El primer amfiteatre que es va construr a Roma va ser de fusta en temps de Cèsar. Es tractava d'un recinte el·líptic format per dos teatres. Va tenir tant d'exit que quan August va arribar al poder, es van construir diversos amfiteatres de pedra. El més famós, el Coliseu amb capacitat per 45000 persones. 

Es basaven en les estructures dels teatres, al centre hi havia l'arena, on tenien lloc les populars i sagnants lluites de gladiadors; també si feien batalles navals, on s'ompla el secinte d'aigua ( naumachiae) o lluites amb animals ( venationes ). També era l'escenari habitual de les penes de mort.
A la Península destaquen els amfiteatres de Mèrida, Tarragona i Segòria. 



CIRC:

El circ era el recinte on es celebraven les curses de carros, anomenades quadrigues si eren de 4 caballs. Aquest era l'espectacle preferit dels romans, els millors aurigues i els seus caballs encara perduren en mosaics i inscripcions. 
El recinte estava inspirat en els estadis i hopòdroms grecs, era un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors reduits. Al centre hi havia un mur molt llarg i prim anomenat "spina". El circ més gran va ser el de Roma, amb capacitat per a 150.000 persones. 











miércoles, 25 de noviembre de 2015

Aqüeductes romans



AQÜEDUCTES ROMANS

L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar aigua en gran 
quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi cap a la ciutat on es vol transportar l'aigua. 
Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal, passava per uns túnels escalonats fins a arribar a un tanc decantador. Tot seguit feia un recorregut subterrani amb uns quants pus d'inspecció per si s'havia de fer un control de l'aigua. Després passava per un pont el qual servia per travessar valls o rius (es feien mitjançant arcs).

Al final de tot el recorregut, l'aigua arribava al castella aquarum, des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els primers a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta de l'aigua (aqua caduca) s'enviava l'aigua a altres llocs. 

Les aigües residuals de les ciutats romanes s'extreien a través de clavegueres subterranies, que al principi no eren molt utils ja que s'omplien molt ràpid i si hi havien pluges freqüents es desbordaven. Les següents ja les van millorar, però seguien sent font de malalties i mal olor ja que molts gases s'hi concentraven. 
                                     

A la Península Ibèrica hi han molts aqüeductes, però els tres principals són els seguents: 

Barcino:

                      : 

Tarraco: (Pont del Diable)

                        

Segovia: