Aqüeductes romans

AQÜEDUCTES ROMANS

L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar aigua en gran 

quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi cap a la ciutat on es vol transportar l'aigua. 

Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal, passava per uns túnels escalonats fins a arribar a un tanc decantador. Tot seguit feia un recorregut subterrani amb uns quants pus d'inspecció per si s'havia de fer un control de l'aigua. Després passava per un pont el qual servia per travessar valls o rius (es feien mitjançant arcs).

Al final de tot el recorregut, l'aigua arribava al castella aquarum, des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els primers a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta de l'aigua (aqua caduca) s'enviava l'aigua a altres llocs. 

Les aigües residuals de les ciutats romanes s'extreien a través de clavegueres subterranies, que al principi no eren molt utils ja que s'omplien molt ràpid i si hi havien pluges freqüents es desbordaven. Les següents ja les van millorar, però seguien sent font de malalties i mal olor ja que molts gases s'hi concentraven. 

                                     

A la Península Ibèrica hi han molts aqüeductes, però els tres principals són els seguents: 

Barcino:

                      : 

Tarraco: (Pont del Diable)

                        

Segovia: